- L’aprenentatge té un component estratègic elevat:
Tant per a la persona, és clar, com també per a l’organització en què aquesta desenvolupa la seua activitat professional. Argyiris (1978), Handy (1993) i Senge (1997) ens mostren en les seves obres ja clàssiques el valor de l’aprenentatge organitzacional o, dit d’una altra manera, el potencial de les organitzacions que aprenen (learning organizations). Volem remarcar en aquest apartat el valor estratègic de canvi que té l’aprenentatge organitzacional derivat de la introducció i l’ús de l’aprenentatge virtual per a les institucions educatives d’avui i, evidentment, per als membres que les configuren.
- L’ús de l’aprenentatge virtual
L’ús de l’aprenentatge virtual en una organització educativa o en un departament de formació d’una empresa no es pot plantejar avui únicament com un simple procés d’incorporació i implementació d’una innovació o d’una tecnologia, atès que els canvis que introdueix van més enllà del mateix servei formatiu, sinó com una decisió estratègica. Reduir l’impacte organitzatiu de la introducció i l’ús de l’aprenentatge virtual a l’ús d’una determinada tecnologia seria com caure en l’error de pensar que introduir un sistema de CRM (gestió de la relació amb el client o customer relationship management) en una empresa és com usar un determinat programa informàtic per a controlar la relació amb el client.
La introducció i ús de l’aprenentatge virtual és una decisió estratègica i ha de
ser tractada com a tal. En aquest sentit, relegar les decisions d’introduir tecnologies als departaments d’informàtica pot ser un error difícil de solucionar. La decisió i el lideratge de la seva implementació han de correspondre als òrgans de decisió estratègics de l’empresa o organització.
La tecnologia no és en si mateixa el més important de l’estratègia (Carr, 2003),
el que importa és com es gestiona.
El lideratge ja no consisteix a ser el primer a usar una tecnologia, sinó a usar adequadament una tecnologia ja experimentada. Finalment, la tecnologia ja no és tractada necessàriament com una cosa que ens situa en un espai d’oportunitat davant d’un sector determinat, sinó més aviat com un element que ens assegura la invulnerabilitat davant els altres agents d’aquest.
Observem que la tecnologia s’ha situat ja en les organitzacions com un suport als processos i és així com l’hem de tractar en les organitzacions educatives.
La introducció i l’ús de l’aprenentatge virtual en les institucions educatives
ens ha d’ajudar, en paraules de Porter, a “tornar al que és fonamental” en cada
organització (Porter, 2001). És clar que l’aprenentatge virtual no és una nova
modalitat de formació, és una modalitat de formació que usa la tecnologia intensivament
L’aprenentatge virtual no és responsabilitat d’un professor autodidacte i entusiasmat per la tecnologia capaç de desenvolupar, pràcticament sol, materials interactius en línia, ni tampoc de l’afany d’un departament d’informàtica. L’aprenentatge virtual és una estratègia de canvi en l’organització i només es pot convertir realment en això si s’afronta i es lidera des dels òrgans de govern institucionals
